Integració solar en el paisatge urbà

Els edificis en el seu context urbanístic

Integrar la tecnologia solar en l’entorn construït de manera eficient constitueix un dels reptes actuals de l’arquitectura per assolir un paisatge de qualitat, per:

  • els condicionants tècnics i la disponibilitat de productes al mercat,
  • el grau de coneixement per part dels agents actuants i
  • la dificultat d’establir directrius clares d’integració per a cada localització de la ciutat.

No obstant, la pròpia ciutat, entesa com a paisatge urbà, també facilita en major o menor mesura la integració dels sistemes de captació amb l'orientació dels carrers, la naturalesa dels teixits urbans i l’exposició visual de les mateixes instal·lacions.

A Barcelona, el diferents teixits que conformen la trama urbana es corresponen també amb diferents tipus bàsics d’ordenació de l’edificació:

  • Edificació segons alineacions de vial: edificis amb una façana principal continua alineada amb el vial de referència i accés. Edificacions entre mitgeres, com les d’Eixample o Gràcia.
  • Edificació aïllada: l'edifici se situa en relació amb la parcel·la de manera aïllada i envoltada d’espai lliure. El cas més paradigmàtic és el dels teixits d’habitatges unifamiliars com a l’Avinguda Pearson de Pedralbes.
  • segons volumetria específica: l’ordenació i composició de volums es realitza de manera singular per a cada cas, com als polígons d’habitatges de Montbau (Horta-Guinardó) o al sud-oest del Besòs (Sant Martí)

Les aptituds segons el teixit urbà i la xarxa viària

En els edificis situats en relació amb el vial, l’orientació de la xarxa viària permet establir una gradació de major a menor aptitud per suportar superfícies de captació solar.

Un exemple podria ser la distribució de panells convencionals a la coberta plana d’un edifici, els quals, en disposar-se paral·lelament a la façana, queden automàticament orientats de manera compatible amb la geometria de l’edifici.

Les orientacions paral·leles a façana, que es corresponen als vials de direcció oest-est, ofereixen, a priori, millors condicions que les perpendiculars, corresponents als vials de direcció nord-sud.

Al marge de l'orientació dels carrers, són importants, ja que poden deixar a l'ombra algunes zones segons el dia i l'hora:

  • la topografia de la ciutat
  • la distribució d’alçades entre edificis adjacents i/o confrontants

Pel que fa a l’avaluació de les ombres i la radiació solar, Barcelona disposa de mapes de radiació solar sobre les cobertes dels edificis, que permeten descartar certes construccions com a suport per a la captació solar i optimitzar la ubicació dels captadors en aquelles en que sí tingui sentit.

Molts indrets de Barcelona ordenen la seva edificació en relació amb l’alineació al vial i que les cobertes són, sovint, terrats plans transitables. Es per això que es prenen en consideració els mapes d’orientació de la xarxa viària a l’hora d’establir les recomanacions que permetin escollir el tipus de captadors solar més adequat en funció de la localització a la ciutat (imatges dreta).

Les aptituds segons la forma de l’illa i el sistema d’ordenació dels edificis

Les característiques de les illes definides per a la xarxa viària de la ciutat constitueixen un factor determinant a l’hora de plantejar la integració dels captadors solars.

Es tracta de caracteritzar l’envolupant de les construccions i espais exteriors dels edificis per tal d’identificar els marges de flexibilitat de cadascun, els quals tenen a veure amb la disponibilitat de superfícies i la probabilitat que hi hagi obstruccions d’assolellament.

Les edificacions alineades amb el vial ofereixen, generalment, les façanes principal, posterior i la coberta com a envolupants a considerar. La coberta es converteix així en el suport de referència per a la captació, especialment en les intervencions en edificacions ja existents.

L’organització de les edificacions, generalment entre mitgeres, dóna lloc a volums d’alçades variables. Aquest fet dóna lloc a diferents situacions d’obstrucció, si bé introdueix també els paraments verticals de les mitgeres com a superfície de captació potencial.

El tipus d’ordenació d’edificació aïllada, presenta, generalment, edificis aïllats amb espais exteriors vinculats, per la qual cosa les oportunitats per instal·lar captadors es multipliquen.

Més enllà de les façanes i cobertes de les construccions, entren en joc també, els espais exteriors, amb les seves tanques i desnivells interns. Les interferències entre edificacions, a més, atesa la condició d’aïllades, tenen una incidència molt menor.

El tipus d’ordenació segons volumetria específica pot donar lloc a situacions molt diverses, ja que la integració de captadors solars depèn, en gran mesura, de cada composició volumètrica.

 

L'impacte visual de les instal·lacions

La pell de la ciutat és visible tant des de l’espai públic com des dels altres edificis i equipaments. Cal respectar doncs, el dret dels ciutadans a gaudir d’un paisatge urbà agradable i endreçat. És per això que aquest apartat centra la seva atenció en la percepció de la ciutat que l’observador des de l’espai públic.

L’impacte visual de les instal·lacions de captació solar constitueix la principal preocupació a l’hora de plantejar-ne la seva integració en l’entorn construït. Ara bé, el nivell d’exposició visual del paisatge urbà no és homogeni. Les cobertes són l’espai més susceptible de suportar la captació solar que no ha estat integrada des del projecte d’obra inicial, per la qual cosa esdevenen l’element central a estudiar des la perspectiva de les visibilitats i l’exposició de la ciutat.

Històricament, s’han distingit tres unitats geomorfològiques a Barcelona:

  • El Pla, encaixat entre els corredors dels rius Besòs i Llobregat, situats al nord est i al sud oest, respectivament.
  • El front marítim, punt de trobada de la ciutat i el mar Mediterrani, on el relleu més destacable és la muntanya de Montjuïc, de 173 m, situada al sud-oest.
  • La Serralada Litoral (Collserola), al nord oest, i els petits turons que li són propers, situats on s’acaba la plana i el pendent comença a ser més accentuat.

El Pla de Barcelona i el front marítim no són objecte d’estudi pel que fa al grau de fragilitat visual, ja que les cobertes no són visibles des dels punts més baixos de la plana i la costa. L’alçada de les edificacions de l’Eixample - de planta baixa i mínim quatre pisos -, de la Barceloneta o de la Vil·la Olímpica, per citar-ne alguns exemples, elideixen la visualització dels possibles col·lectors solars des dels espais públics del Pla. Així doncs, la integració dels col·lectors en l’entorn construït demana especial atenció en aquells punts de la ciutat on poden ser vistes les instal·lacions en un primer o segon pla des dels espais públics compartits.

La importància d’harmonitzar els rendiments i la integració dels col·lectors en la composició arquitectònica de l’edifici és una consigna a tenir en compte cas per cas, al marge del grau d’exposició visual. Només es pot millorar la qualitat del teixit construït de terrats i cobertes si l’esforç és minuciós i sistemàtic, plantejant un procés de correcció, substitució i nova aplicació que incorpori les plaques solars a la coberta de la ciutat com a conjunt dins d’un ordre.

Les fragilitats elevació-ciutat

Per identificar les fragilitats elevació-ciutat, com a resultat de la sobreexposició visual del teixit urbà més pròxim als punts elevats amb vistes privilegiades, i avaluar la intensitat amb què es produeix aquest fenomen, es proposa destacar gràficament els edificis i el seu entorn construït en funció de la seva distància al punt elevat. Es consideren els rangs 0-100 m, 100-200 m i 200-500 m per graduar tres nivells d’exposició, de major a menor grau.

Les limitacions d’aquesta simplificació de la realitat rauen en el fet que, sovint, la presència de vegetació i de determinades edificacions afecten les visibilitats, puntualment i/o parcialment. No obstant això, aquest factor no s’acostuma a tenir en consideració donat que, sovint, la variació de la posició de l’observador permet trobar altres punts propers des d’on recuperar la visibilitat. En els casos en què no és així, la obstrucció juga a favor de la integració a nivell de paisatge urbà, ja que les úniques visuals properes es donen en direcció cim-vall, per la qual cosa la fragilitat visual des de l’espai públic desapareix quan aquestes estan completament obstruïdes.

Les vistes properes des de les zones verdes dels cims dels turons es produeixen en contrapicat sobre els edificis, que solen mostrar en primer terme badalots, estenedors, terrats plens d’antenes o ocupacions informals d’aquests espais. És, en aquest cas, que els panells de captació solar es troben sobreexposats visualment, prenent un protagonisme insospitat pels instal·ladors i propietaris dels edificis que han decidit incorporar-los.

Malgrat que en la majoria dels casos a Barcelona l’ocupació dels terrats amb captadors passa desapercebuda des de cota de carrer i des dels espais públics, en el cas dels turons s’inverteixen les posicions dels observadors i dels observats. Els espais públics passen així d’estar a cota de carrer i a l’entrada dels edificis a situar-se a cota dels terrats, de manera que la posició marginal o invisible a la que els instal·ladors i tècnics estan acostumats a treballar, queda invertida. La visió dels terrats i cobertes afectades queda, en alguns casos, tapada per la vegetació, cosa que juga a favor en crear una franja amortidora sobre els primers plans.

Les fragilitats ciutat-ciutat

Per identificar les fragilitats ciutat-ciutat i avaluar la seva intensitat s’estima, per a cada edifici, a quina distància mínima es troba una altra edificació, ja sigui en la mateixa cota o a una cota superior del vessant confrontant. D’aquesta manera, es gradua fins a quin punt la ciutat, de vessant a vessant, entre muntanyes o turons, es veu a si mateixa. Per classificar el valors obtinguts s’apliquen els mateixos rangs de distància utilitzats per avaluar les fragilitats vessant-ciutat (0-100 m, 100-200 m, 200-500 m).

Entre els esmentats turons, miradors d’excel·lència sobre la ciutat i els seus terrats, cal parar atenció en els que estan enfrontats entre ells a gran proximitat, com és el cas dels coneguts com a “tres turons”: el Turó de la Rovira, el Turó d’en Falcó i el Turó del Carmel.

Aquestes situacions de proximitat en topografies ondulades exposa de manera crítica les possibles males pràctiques en la integració dels elements de captació solar. Així, per exemple, els tres punts més elevats dels turons són grans miradors sobre el centre de la ciutat pel que fa les vistes llunyanes, i alhora reveladors punts d’observació sobre el teixit urbà que conforma la capa zenital més propera.

Encarats els uns amb els altres, els turons afronten les vistes properes menys favorables visibles, en alçat frontal i contrapicat, des dels múltiples parcs o zones no urbanitzables. Des del Parc del Guinardó, el Parc de la Creueta del Coll, i també el Parc Güell, la presència dels elements constructius dels terrats i els captadors solars instal·lats n’afecten les visuals i posen de manifest algunes males pràctiques d’integració. En alguns casos, fins i tot, es pot dir que el protagonisme dels primers plans afecta dràsticament la qualitat del paisatge urbà.

Aquestes males pràctiques poden acostar la visió de la ciutat cap a l’imaginari d’allò marginal, descuidat i improvisat, cosa que perjudica la imatge que els ciutadans tenen del seu entorn, així com també la que es vol donar als turistes. Probablement, doncs, la fragilitat del paisatge urbà en els turons exigeix aplicar una mirada diferenciada quan es parla d’integració dels captadors solars, ja que els criteris habituals es demostren insuficients.